EXPERIÈNCIES QUE ENS UNEIXEN

Històries de socis

Pere Berbel, metge anestesiòleg jubilat i impulsor de La Marxa de les Persones: “La Marxa no era una competició. El més important era l’amistat i el fet d’arribar-hi tots junts”

“Ara estic intentant engegar un projecte dedicat a la lluita contra la soledat no desitjada. Em genera molta tristesa que hi hagi persones que no són importants per a ningú ni per a cap institució”.

“A la medicina hi arribes per vocació, perquè vols entregar-te als altres. L’anestesiologia, a més, et posa la vida dels pacients directament a les mans”.

“La meva feina s’ha reflectit en la meva persona i la meva persona en la meva feina. Hi ha hagut sempre una mena de feedback continuat”.

Pere Berbel (1955, Barcelona) és metge anestesiòleg jubilat i, durant 45 anys, ha estat al capdavant de la Marxa de les Persones, una caminada solidària que unia Sabadell i Montserrat i que l’any passat va celebrar la seva última edició. Al llarg de quatre dècades, la iniciativa ha reunit milers de persones en una experiència sense rellotge ni esperit competitiu, basada en l’acompanyament, l’amistat i la solidaritat. La trajectòria del doctor Berbel també està estretament vinculada a la musicoteràpia i a diversos projectes socials: des de l’acompanyament a persones en situació de vulnerabilitat fins a la lluita contra la soledat no desitjada.

Un dels lemes de la Marxa de les Persones és que no té rellotge, una afirmació gairebé contracultural en una societat com l’actual. Per què són tan importants projectes com aquest?

La Marxa de les Persones, com diu el seu nom, és, simplement, de les persones. El més important era arribar a la meta acompanyat d’un grup de gent a qui potser no coneixies i dedicar-te aquesta activitat a tu mateix, passejant i sense tenir en compte el final. Per arribar-hi es necessiten dues coses: el cap amb ganes i les cames. Tot i que mai sabem del cert si, físicament, hi arribarem, el cor i la ment segur que ho fan.

La marxa de les persones ha durat 45 anys. Només vau deixar de fer-la l’any de la pandèmia?

Sí, per tant, realment, en vam fer 44 edicions. Anàvem des de Sabadell, des del que abans era l’Hospital de la Salut i ara el Parc Taulí, fins a dalt de tot de Montserrat: 44 kilòmetres en total.

Anomenar-la ‘La Marxa de les Persones’ va ser premeditat?

Va sortir sol. Primer era la Marxa de Sabadell a Montserrat, de la Salut a Montserrat o la marxa del Pere, fins i tot. Fins que vaig adonar-me que això era un projecte de la gent que hi participava.

Què heu après de tot això?

Com a organitzador he après moltes coses sobre l’estima, l’entrega, els desitjos, les alegries, les frustracions… Però, sobretot, sobre l’amistat. La gent ha estat molt amiga de qui anava al seu costat tot i no conèixer-se de res. Molts s’emocionaven quan ens tornàvem a veure un any després.

Què fèieu una vegada arribàveu a Montserrat?

Aquesta marxa està plena de màgia i era molt simbòlica. L’acte més simbòlic i el que més m’agradava era la “trepitjada”. Una vegada arribàvem a dalt, ens agafàvem tots de les mans i trepitjàvem alhora amb el peu dret, dedicant aquesta trepitjada a alguna persona, de vegades, un pacient de càncer o una víctima de violència masclista, o a alguna circumstància, com podria ser un conflicte bèl·lic o algun desastre natural, per exemple. Amb aquesta trepitjada remarcàvem de nou que el més important no era el temps que trigàvem a arribar, sinó el fet d’arribar-hi tots junts. La Marxa no és una competició, és una experiència per dedicar-te a tu mateix.

Per què s’ha acabat aquest projecte després de tants anys?

Per moltes raons. En primer lloc, perquè ja tinc 70 anys i organitzar aquest projecte porta moltes hores de dedicació i d’esforços. I també perquè ara encara estic en forma i no volia que arribés un dia que no pogués acabar la Marxa i haver de deixar-ho per la força. A més, vam acabar-la el mateix any que se celebrava el mil·lenari de Montserrat, un fet que ens va semblar molt significatiu.

Com va ser aquest final de la Marxa?

Ho havia pensat moltes vegades, igual que penses en el final de totes les coses que et passen a la vida. Vam fer coses molt maques durant l’última edició i, a part de la trepitjada, ens van deixar acomiadar-nos dins l’Abadia, des del púlpit, com si jo mateix fos un capellà. Va ser molt bonic, tots allà col·locats amb la mateixa samarreta. Un dels capellans va col·laborar moltíssim amb nosaltres i el va sorprendre i li va agradar molt que la Marxa fos “de les persones”, per això ens va permetre acomiadar-nos des de dins. Jo estava molt nerviós, em tremolaven les cames veient tantes persones que estimo allà, a l’Abadia de Montserrat, en un espai exclusiu i amb un tracte tan especial.

I això com va ser possible?

Tinc un company a l’Abadia, el pare Ignasi Fossas, amb qui vaig coincidir a la primera jornada nacional de musicoteràpia. El pare em va donar l’oportunitat d’escoltar una de les seves conferències i vam acabar sent amics. És ell que ens va ajudar a fer tot això.

Com vas començar amb la musicoteràpia?

Vaig fer la meva tesi doctoral sobre això: ‘Comparació en la disminució de l’ansietat preoperatòria entre teràpies farmacològiques i teràpies no farmacològiques’, referint-me a la musicoteràpia. L’estudi va comptar amb més de 200 pacients, alguns dels quals escoltaven música abans de l’operació i d’altres no, sobretot en neurocirurgia i cirurgia toràcica, amb pacients amb tumors que suposaven grans riscos. La seva integritat física estava al límit, cosa que els generava molta ansietat. Finalment, vam veure que l’única diferència entre la teràpia musical i la farmacològica és el temps que has de dedicar a una o altra; la teràpia musical necessita molta dedicació perquè sigui efectiva.

D’on sorgeix el teu interès per la musicoteràpia?

Vaig ser professor del postgrau de musicoteràpia, en concret de la part d’investigació, i estava bastant vinculat amb els musicoterapeutes que em van fer estimar aquesta disciplina. Però tot va començar a finals dels 90, en un congrés a Cuba, on vaig presentar uns estudis i, per casualitat, vaig escoltar una ponència sobre la musicoteràpia. La persona que la donava en parlava amb tant d’èmfasi que va fer que m’hi interessés molt.

L’exercici de la teva especialitat, l’anestesiologia, o la medicina en general, han influït en la manera en què entens la vida?

La medicina normalment és vocacional i hi arribes perquè vols entregar-te als altres. L’anestesiologia, a més, et posa la vida dels pacients directament a les teves mans i has de cuidar-los, ser honest amb ells. És entregar-te directament als altres, igual que amb la Marxa.

Aquesta entrega que sents cap a les persones ha fet que t’impliquessis en altres projectes socials?

Sí, des de sempre. A més, jo m’il·lusiono de seguida amb tot. Si em proposen qualsevol cosa, sempre m’hi apunto. Per exemple, els meus fills i jo som catalans, però la meva dona és d’un poble de Sòria. Un cop, un company em va proposar de fer alguna cosa pels veïns i vam crear l’Associació Cultural Ororafes, a Orillares, de la qual vaig ser president durant vint-i-un anys. Gràcies a aquesta associació vam fer més poble. A banda d’això, vaig lluitar perquè tots els treballadors de la Mútua de Terrassa poguessin ser atesos allà mateix tot i no ser el seu hospital de referència. També hi vaig crear l’APFJ (Associació Professional de Facultatius Jubilats) per a tots els treballadors que es jubilen, perquè puguin continuar veient-se entre ells i fent activitats. Fem visites culturals, excursions, anem al teatre… Aquest últim projecte, a més, ha tingut molt bona acceptació i té molta presència dins la Mútua. Una gran part dels metges jubilats s’hi uneixen.

Com ha sigut combinar aquest vessant més humanitari i social amb la teva feina?

És molt important perquè els meus coneixements mèdics m’han permès fer coses que potser no hauria pogut fer sense ser metge. La meva vocació de lluita pels drets de les persones m’ha conscienciat sobre les necessitats dels meus companys de professió. Al final, sentir-nos al límit no passa només a l’hospital, sinó que passa en la societat que ens envolta. La meva feina s’ha reflectit en la meva persona i la meva persona en la meva feina. Ha sigut sempre una mena de feedback continuat.

També has estat molts anys ajudant persones vulnerables.

Sí. Quan encara treballava, vaig conèixer el senyor Francisco, una persona sense llar que dormia a la rampa de l’aparcament del costat de l’Hospital. A poc a poc, m’hi vaig anar apropant i, amb l’ajuda d’alguns companys de l’hospital, vam revisar el seu estat de salut i vam aconseguir-li un llit on dormir, que tingués un DNI… Havia estat 20 anys dormint al carrer i ara ja en fa 13 que ens coneixem. Després vaig conèixer la senyora Emília, a qui veia sempre quan baixava a dinar, i que, a la llarga, va acabar tenint una relació molt propera amb el Francisco. A l’Emília també vaig intentar proporcionar-li tot el que necessitava: atenció mèdica, emocional i tot de coses que li feien falta. Sempre ho he fet de manera altruista, no he esperat mai res a canvi. Aquestes ganes d’ajudar i aquesta empatia les porto a dins. Sempre els convidava als dinars de Nadal, en família, i he estat veient-los tot aquest temps. Ara encara veig al Francisco, que està en una residència.

També col·labores amb diverses ONGs.

Normalment, em falten hores al dia per fer tot el que voldria. Com que no puc col·laborar físicament amb les ONGs, hi col·laboro emocionalment i econòmicament.

Quin tipus de projectes socials et motiven més?

Tots aquells en què penso que hi puc aportar alguna cosa. Ara mateix estic intentant posar en marxa un projecte dedicat a la lluita contra la soledat no desitjada. Penso que és un problema generalitzat i que es manifesta en diverses generacions, no només en la gent gran. És una situació molt delicada que pot derivar en trastorns mentals i emocionals, inclús en intents de suïcidi. Em genera molta tristesa que hi hagi persones que no són importants per a ningú ni per a cap institució. A Barcelona, cada dia es mor una persona sola i ningú se n’adona. Contra aquesta soledat no desitjada s’hi ha de lluitar.

Article original publicat a: El blog del teu col·legi professional.

UN PACIENT AL KREMLIN

L’any 1990 el context internacional es trobava immers en un procés de transformació profunda que marcava la fi de l’ordre polític vigent durant més de quaranta anys. La Guerra Freda, que havia condicionat de manera determinant les relacions internacionals i la vida de tota una generació, entrava en la seva fase final. La caiguda del Mur de Berlín, esdevinguda el novembre de 1989, havia precipitat la desaparició del sistema de blocs a Europa i havia situat la Unió Soviètica en una situació de fragilitat estructural sense precedents.

Tot i mantenir encara l’aparença d’una gran potència, la realitat interna de l’URSS era la d’un estat profundament tensionat. Les reformes impulsades per Mikhaïl Gorbatxov, articulades al voltant de la perestroika i la glàsnost, havien obert el sistema polític i social, però al mateix temps n’havien erosionat els mecanismes tradicionals de control. L’autoritat del Partit Comunista es debilitava, l’economia mostrava signes clars de desorganització i les tensions territorials i nacionals emergien amb força. En aquest escenari començaven a destacar figures com Boris Ieltsin, que representaven tant la continuïtat d’un sistema en declivi com l’expressió d’un canvi irreversible.

És en aquest moment de transició històrica, caracteritzat per la incertesa, la fragilitat institucional i la rapidesa dels esdeveniments, cal situar els fets personals que es relaten a continuació. La relació professional amb Boris Ieltsin i les experiències viscudes en aquell context no poden desvincular-se del marc polític i humà d’una època en què tant els individus com els estats es veien obligats a prendre decisions en un escenari profundament inestable.

El mes de maig de 1990 Boris Ieltsin (*), en aquells moments diputat de la DUMA (parlament rus) va visitar Barcelona i va ser entrevistat a TV3 per Josep Cuní. A la tarda passejant per la Rambla va sentir un fort dolor a la cama esquerra amb una sobtada impossibilitat per mantenir-se dret; va ser traslladat d’urgència l’hospital de Barcelona. El meu germà, en aquells moments director general de la Corporació catalana de radiotelevisió em va demanar sí podia passar a visitar-lo.

Em trobo un home molt alt i corpulent, però a la vegada molt espantat, li preocupava molt haver de tornar amb una discapacitat física. Ja tenia amputats 3 dits de la mà esquerra i en preguntar-li com s’ho havia fet, va dir-me que de jove havia treballat a la construcció i s’havia tallat amb una màquina. Després de l’anamnesi i l’exploració vaig diagnosticar una radiculopatia aguda L5 amb parèsia parcial de l’extremitat per imprompte d’una hèrnia discal L4-L5 extrudida. Era un cas clar d’indicació quirúrgica urgent per evitar la progressió de la parèsia. A l’explicar-li que amb una intervenció quirúrgica feta a la mateixa tarda és recuperaria, va dir ¡¡¡operim!!!!.

A l’habitació sempre va estar acompanyat per dos guardaespatlles, la seva secretària i el cap o ministre de seguretat.

Vaig telefonar al Dr. Josep LLovet cap de Neurocirurgia de l’Hospital del Mar i el vàrem operar la mateixa tarda. A la nit va millorar del dolor i va anar recuperant de forma progressiva la força muscular de l’extremitat. Pel pacient va ser un èxit espectacular.

Tres anys després, el setembre de 1993 el president de la Federació Russa Boris Ieltsin va presentar una crisi de ciatàlgia aguda en la mateixa extremitat. Ieltsin va considerar que només els metges catalans que tan bé el van tractar a Barcelona li podrien solucionar el procés. Quan ens van avisar que el president rus enviava un jet privat per traslladar-nos a Rússia per visitar-lo, m’ho vaig prendre a “conya”, vaig pensar que era una broma. Assabentats que tot era cert vàrem viatjar, el Dr.LLovet (neurocirurgià), jo mateix (reumatòleg), el Dr.Carles Humet (director de l’hospital de Barcelona), Mercè Puig (ortopèdic), Glòria Rosell (infermera) i el Dr. Robert Soler (adjunt de Mútua).

En l’avió privat, a part de nosaltres, viatjaven la secretària personal del president i el cap de seguretat del Kremlin. Vàrem aterrar en un aeroport militar on ens esperaven cinc cotxes negres col·locats en fila, ens van assignar lloc en cotxes diferents i vàrem travessar Moscou a tota velocitat i a toc de sirena per arribar al centre hospitalari on estava ingressat el president Boris Ieltsin.

Com que d’entrada calia fer el diagnòstic, jo vaig ser l’encarregat de visitar-lo. Val a dir que no em vaig posar nerviós ni em va pesar la responsabilitat, vaig fer la meva feina com qualsevol dia que passava consulta a la Mútua. Teníem molt clar que no estàvem a Moscou per ser els millors o els més coneguts i vàrem fer la feina correctament. L’hospital de Moscou era públic, com tots, em va semblar que era de qualitat i eficient. El caprici de portar uns metges de fora no va ser cap obstacle per donar-nos un tracte afectuós i amable, van dir “amén” a tot. Bàsicament semblava que no volien disgustar al seu pacient. L’atzar i la cega confiança d’un pacient al qual 3 anys abans se li havia solucionat un problema important de salut, van ser determinants a l’hora de ser escollits per visitar al president rus.

El President tenia una radiculopatia L5 sense afectació motora. Després d’explorar-lo i valorar la RMN, etc. Li vaig prescriure un tractament conservador, cotilla de guix lumbar, corticoides i fisioteràpia. Al cap de tres dies va millorar del dolor i de forma progressivava desaparèixer la radiculitis.

Tant ell com la seva dona estàvem contens i molt agraïts. Ens van tractar “a cos de rei”, vam dormir a la “datxa” que va ser de Stalin, ens van mostrar dependències del Kremlin on cap turista hi ha posat mai els peus i encara hi havia el telèfon vermell, ara tot ha passat a ser digital, però quan ens mostren en Putin per TV encara reconec les estances.

Van convidar-nos a diversos espectacles. Van organitzar una visita guiada per les esglésies de la plaça roja, ens van convidar al circ, a un concert de música clàssica, etc. Vàrem rebre diversos obsequis com llaunes de caviar, icones i safates d’art ortodoxa.

Ah!! I ampolles de vodka.

L ’11 de Setembre va coincidir amb un sopar per nosaltres, el vodka va fer que tot s’anés animant. Ara puc explicar que en Boris va agafar una “turca” important, es fotia cops a la cotilla de guix i no parava de cantar. El sopar no va ser gens protocol·lari, va ser agradable i esbojarrat, després de les primeres copes de vodka els nostres amfitrions entre ells l’esposa del president es van posar-se a cantar cançons que semblaven patriòtiques acompanyats per un membre de seguretat que tocava la guitarra. Va ser un àpat molt agradable. En un moment de més pausa vàrem fer-los callar i vàrem cantar el cant dels segadors, els russos es fan afegir a la seva manera a cantar l’himne de Catalunya. Tot i que anaven tots “engatats” no van perdre mai les formes.

Les visites abans de tornar a Barcelona per seguretat sempre eren en llocs diferents, era una època de gran incertesa política, la caiguda del mur de Berlín i la desintegració de la Unió Soviètica propiciada per Gorbatxov portaven al país a un nou repte polític que molts polítics locals no estaven d’acord .

Cal recordar que Ieltsin va guanyar les primeres eleccions democràtiques i que van rematar la defunció del comunisme. A causa d’això hi va haver una sublevació dels partidaris de l’antic règim que consideraven als mandataris del moment extremistes assedegats de poder a qualsevol preu que es proposaven desmantellar l’Estat i liquidar l’URSS. Ieltsin amb gran valentia es va enfrontar als revoltats. És icònica la imatge de Ieltsin pujat sobre un tanc fent un míting per aturar la revolta (ens va contar que la nova KGB tenia ordre de matar-lo, però no la van obeir).

Boris Ieltsin adreçant-se a la població des de sobre d’un tanc davant del Parlament rus (Casa Blanca), Moscou, durant l’intent de cop d’estat d’agost de 1991. Aquest gest simbòlic esdevingué una imatge icònica de la resistència al cop dels sectors conservadors del règim soviètic i del procés de desintegració de la Unió Soviètica.

Al final de tota aquesta història i amb el pacient curat i exercint el seu càrrec de president de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, Boris Ieltsin va escriure cartes d’agraïment al president de l’Estat Espanyol Felipe González i al president de la Generalitat Jordi Pujol en agraïment als metges espanyols pels serveis prestats.

No crec que sigui molt agosarat afirmar que la Mútua de Terrassa va jugar un paper no menor en la formació del primer govern rus sortit de unes eleccions lliures, encapçalat pel honorable Boris Ieltsin.

JOSEP GRANADOS I DURAN

(*) Boris Ieltsin (1931–2007) fou un polític rus i una figura clau en la fi de la Unió Soviètica i en la construcció de la Rússia contemporània. Nascut a Butka, als Urals, es va formar com a enginyer i va iniciar la seva carrera política dins del Partit Comunista de la Unió Soviètica, on va ascendir fins a convertir-se en primer secretari del partit a la regió de Sverdlovsk i, posteriorment, a Moscou. [es.wikipedia.org]

Durant la dècada de 1980 es va destacar com a dirigent reformista i crític amb la lentitud de les reformes impulsades per Mikhaïl Gorbatxov, fet que el va portar a trencar amb la direcció del partit i a guanyar una gran popularitat entre la població. El 1990 va ser elegit president de la República Russa, i el 1991 es va convertir en el primer president de la Federació Russa, càrrec que va exercir fins al 1999. [biografiasyvidas.com]

El seu lideratge va ser determinant durant l’intent de cop d’estat de 1991 i en la posterior dissolució de la URSS. La seva presidència va estar marcada per una profunda transformació política i econòmica: la introducció d’una economia de mercat, la privatització d’empreses estatals i la construcció d’institucions democràtiques, tot i que també per greus crisis socials, conflictes interns i una forta inestabilitat política. [humanidades.com]

Ieltsin va dimitir el desembre de 1999 i va ser substituït per Vladímir Putin. Va morir a Moscou l’any 2007. El seu llegat és complex i controvertit, però és considerat una figura central en el pas de l’Estat soviètic a la Rússia postcomunista.

P:D.-Tres anys més tard, el president de Rússia, Boris Ieltsin, va tornar en visita oficial a Barcelona i en el seu discurs institucional va incloure unes paraules dedicades als “amics que portava al cor” i que havia conegut tres anys abans.

UN PACIENT AL KREMLIN

L’any 1990 el context internacional es trobava immers en un procés de transformació profunda que marcava la fi de l’ordre polític vigent durant més de quaranta anys. La Guerra Freda, que havia condicionat de manera determinant les relacions internacionals i la vida de tota una generació, entrava en la seva fase final. La caiguda del Mur de Berlín, esdevinguda el novembre de 1989, havia precipitat la desaparició del sistema de blocs a Europa i havia situat la Unió Soviètica en una situació de fragilitat estructural sense precedents.

Tot i mantenir encara l’aparença d’una gran potència, la realitat interna de l’URSS era la d’un estat profundament tensionat. Les reformes impulsades per Mikhaïl Gorbatxov, articulades al voltant de la perestroika i la glàsnost, havien obert el sistema polític i social, però al mateix temps n’havien erosionat els mecanismes tradicionals de control. L’autoritat del Partit Comunista es debilitava, l’economia mostrava signes clars de desorganització i les tensions territorials i nacionals emergien amb força. En aquest escenari començaven a destacar figures com Boris Ieltsin, que representaven tant la continuïtat d’un sistema en declivi com l’expressió d’un canvi irreversible.

És en aquest moment de transició històrica, caracteritzat per la incertesa, la fragilitat institucional i la rapidesa dels esdeveniments, cal situar els fets personals que es relaten a continuació. La relació professional amb Boris Ieltsin i les experiències viscudes en aquell context no poden desvincular-se del marc polític i humà d’una època en què tant els individus com els estats es veien obligats a prendre decisions en un escenari profundament inestable.

El mes de maig de 1990 Boris Ieltsin (*), en aquells moments diputat de la DUMA (parlament rus) va visitar Barcelona i va ser entrevistat a TV3 per Josep Cuní. A la tarda passejant per la Rambla va sentir un fort dolor a la cama esquerra amb una sobtada impossibilitat per mantenir-se dret; va ser traslladat d’urgència l’hospital de Barcelona. El meu germà, en aquells moments director general de la Corporació catalana de radiotelevisió em va demanar sí podia passar a visitar-lo.

Em trobo un home molt alt i corpulent, però a la vegada molt espantat, li preocupava molt haver de tornar amb una discapacitat física. Ja tenia amputats 3 dits de la mà esquerra i en preguntar-li com s’ho havia fet, va dir-me que de jove havia treballat a la construcció i s’havia tallat amb una màquina. Després de l’anamnesi i l’exploració vaig diagnosticar una radiculopatia aguda L5 amb parèsia parcial de l’extremitat per imprompte d’una hèrnia discal L4-L5 extrudida. Era un cas clar d’indicació quirúrgica urgent per evitar la progressió de la parèsia. A l’explicar-li que amb una intervenció quirúrgica feta a la mateixa tarda és recuperaria, va dir ¡¡¡operim!!!!.

A l’habitació sempre va estar acompanyat per dos guardaespatlles, la seva secretària i el cap o ministre de seguretat.

Vaig telefonar al Dr. Josep LLovet cap de Neurocirurgia de l’Hospital del Mar i el vàrem operar la mateixa tarda. A la nit va millorar del dolor i va anar recuperant de forma progressiva la força muscular de l’extremitat. Pel pacient va ser un èxit espectacular.

Tres anys després, el setembre de 1993 el president de la Federació Russa Boris Ieltsin va presentar una crisi de ciatàlgia aguda en la mateixa extremitat. Ieltsin va considerar que només els metges catalans que tan bé el van tractar a Barcelona li podrien solucionar el procés. Quan ens van avisar que el president rus enviava un jet privat per traslladar-nos a Rússia per visitar-lo, m’ho vaig prendre a “conya”, vaig pensar que era una broma. Assabentats que tot era cert vàrem viatjar, el Dr.LLovet (neurocirurgià), jo mateix (reumatòleg), el Dr.Carles Humet (director de l’hospital de Barcelona), Mercè Puig (ortopèdic), Glòria Rosell (infermera) i el Dr. Robert Soler (adjunt de Mútua).

En l’avió privat, a part de nosaltres, viatjaven la secretària personal del president i el cap de seguretat del Kremlin. Vàrem aterrar en un aeroport militar on ens esperaven cinc cotxes negres col·locats en fila, ens van assignar lloc en cotxes diferents i vàrem travessar Moscou a tota velocitat i a toc de sirena per arribar al centre hospitalari on estava ingressat el president Boris Ieltsin.

Com que d’entrada calia fer el diagnòstic, jo vaig ser l’encarregat de visitar-lo. Val a dir que no em vaig posar nerviós ni em va pesar la responsabilitat, vaig fer la meva feina com qualsevol dia que passava consulta a la Mútua. Teníem molt clar que no estàvem a Moscou per ser els millors o els més coneguts i vàrem fer la feina correctament. L’hospital de Moscou era públic, com tots, em va semblar que era de qualitat i eficient. El caprici de portar uns metges de fora no va ser cap obstacle per donar-nos un tracte afectuós i amable, van dir “amén” a tot. Bàsicament semblava que no volien disgustar al seu pacient. L’atzar i la cega confiança d’un pacient al qual 3 anys abans se li havia solucionat un problema important de salut, van ser determinants a l’hora de ser escollits per visitar al president rus.

El President tenia una radiculopatia L5 sense afectació motora. Després d’explorar-lo i valorar la RMN, etc. Li vaig prescriure un tractament conservador, cotilla de guix lumbar, corticoides i fisioteràpia. Al cap de tres dies va millorar del dolor i de forma progressiva  va desaparèixer la radiculitis.

Tant ell com la seva dona estàvem contens i molt agraïts. Ens van tractar “a cos de rei”, vam dormir a la “datxa” que va ser de Stalin, ens van mostrar dependències del Kremlin on cap turista hi ha posat mai els peus i encara hi havia el telèfon vermell, ara tot ha passat a ser digital, però quan ens mostren en Putin per TV encara reconec les estances.

Van convidar-nos a diversos espectacles. Van organitzar una visita guiada per les esglésies de la plaça roja, ens van convidar al circ, a un concert de música clàssica, etc. Vàrem rebre diversos obsequis com llaunes de caviar, icones i safates d’art ortodoxa.

Ah!! I ampolles de vodka.

L ’11 de Setembre va coincidir amb un sopar per nosaltres, el vodka va fer que tot s’anés animant. Ara puc explicar que en Boris va agafar una “turca” important, es fotia cops a la cotilla de guix i no parava de cantar. El sopar no va ser gens protocol·lari, va ser agradable i esbojarrat, després de les primeres copes de vodka els nostres amfitrions entre ells l’esposa del president es van posar-se a cantar cançons que semblaven patriòtiques acompanyats per un membre de seguretat que tocava la guitarra. Va ser un àpat molt agradable. En un moment de més pausa vàrem fer-los callar i vàrem cantar el cant dels segadors, els russos es fan afegir a la seva manera a cantar l’himne de Catalunya. Tot i que anaven tots “engatats” no van perdre mai les formes.

Les visites abans de tornar a Barcelona per seguretat sempre eren en llocs diferents, era una època de gran incertesa política, la caiguda del mur de Berlín i la desintegració de la Unió Soviètica propiciada per Gorbatxov portaven al país a un nou repte polític que molts polítics locals no estaven d’acord .

Cal recordar que Ieltsin va guanyar les primeres eleccions democràtiques i que van rematar la defunció del comunisme. A causa d’això hi va haver una sublevació dels partidaris de l’antic règim que consideraven als mandataris del moment extremistes assedegats de poder a qualsevol preu que es proposaven desmantellar l’Estat i liquidar l’URSS. Ieltsin amb gran valentia es va enfrontar als revoltats. És icònica la imatge de Ieltsin pujat sobre un tanc fent un míting per aturar la revolta (ens va contar que la nova KGB tenia ordre de matar-lo, però no la van obeir).

Boris Ieltsin adreçant-se a la població des de sobre d’un tanc davant del Parlament rus (Casa Blanca), Moscou, durant l’intent de cop d’estat d’agost de 1991. Aquest gest simbòlic esdevingué una imatge icònica de la resistència al cop dels sectors conservadors del règim soviètic i del procés de desintegració de la Unió Soviètica.

Al final de tota aquesta història i amb el pacient curat i exercint el seu càrrec de president de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, Boris Ieltsin va escriure cartes d’agraïment al president de l’Estat Espanyol Felipe González i al president de la Generalitat Jordi Pujol en agraïment als metges espanyols pels serveis prestats.

No crec que sigui molt agosarat afirmar que la Mútua de Terrassa va jugar un paper no menor en la formació del primer govern rus sortit de unes eleccions lliures, encapçalat pel honorable Boris Ieltsin.

JOSEP GRANADOS I DURAN

(*) Boris Ieltsin (1931–2007) fou un polític rus i una figura clau en la fi de la Unió Soviètica i en la construcció de la Rússia contemporània. Nascut a Butka, als Urals, es va formar com a enginyer i va iniciar la seva carrera política dins del Partit Comunista de la Unió Soviètica, on va ascendir fins a convertir-se en primer secretari del partit a la regió de Sverdlovsk i, posteriorment, a Moscou. [es.wikipedia.org]

Durant la dècada de 1980 es va destacar com a dirigent reformista i crític amb la lentitud de les reformes impulsades per Mikhaïl Gorbatxov, fet que el va portar a trencar amb la direcció del partit i a guanyar una gran popularitat entre la població. El 1990 va ser elegit president de la República Russa, i el 1991 es va convertir en el primer president de la Federació Russa, càrrec que va exercir fins al 1999. [biografiasyvidas.com]

El seu lideratge va ser determinant durant l’intent de cop d’estat de 1991 i en la posterior dissolució de la URSS. La seva presidència va estar marcada per una profunda transformació política i econòmica: la introducció d’una economia de mercat, la privatització d’empreses estatals i la construcció d’institucions democràtiques, tot i que també per greus crisis socials, conflictes interns i una forta inestabilitat política. [humanidades.com]

Ieltsin va dimitir el desembre de 1999 i va ser substituït per Vladímir Putin. Va morir a Moscou l’any 2007. El seu llegat és complex i controvertit, però és considerat una figura central en el pas de l’Estat soviètic a la Rússia postcomunista.

P:D.-Tres anys més tard, el president de Rússia, Boris Ieltsin, va tornar en visita oficial a Barcelona i en el seu discurs institucional va incloure unes paraules dedicades als “amics que portava al cor” i que havia conegut tres anys abans.